miércoles, 19 de junio de 2013

9a entrada. Ensenyar i aprendre en línia



Estimats, aquesta és l’última entrada del bloc i parlarem sobre ensenyar i aprendre en línia.

En el meu cas, sempre m’he estimat anar a classes per aprendre idiomes i no pas fer-ho per la meva banda, ja que sóc una persona que necessita una persona que em faci de guia i em condueixi durant el meu procés d’aprenentatge.

Tot i que, quan he tingut algun problema o dubte no he tingut cap problema en recorre a Internet, a alguna pàgina de gramàtica francesa, diccionaris i conjugadors de verbs com el WordReference i com tots hem fet al Google Translator que no és de gaire confiança, però bé... De vegades pot dissipar alguns dubtes tontos!

Aquesta acció formaria part de l’Entorn Personal d’Aprenentatge (EPA), perquè de manera autònoma utilitzo els recursos que puc trobar a Internet, a diferents tecnologies, a recursos online per crear-me jo mateixa el meu aprenentatge sobre els temes que desitgi.

No obstant això, també existeix l’Entorn Virtual d’Aprenentatge (EVA) el qual consisteix bàsicament en trobar una informació en particular, no escollida per l’internauta, i que la controla normalment un professor. El professor és qui s’encarrega de triar els temes que apareixeran en l’EVA. Un exemple d’EVA seria el Moodle del Campus Virtual de la universitat on en l’apartat de cada assignatura es pot trobar els documents penjats. L’alumne no pot intervenir-hi.

Val a dir que, també he conegut un altre EVA, però en aquest cas parlo del de l’Institut Obert de Catalunya, el qual funciona molt similar i en poc temps s’entén el funcionament.

Personalment, sé que actualment a l’institut que vaig anar estan utilitzant força el Moodle i quan jo hi estudiava no el fèiem servir mai, encara no estava prou perfeccionat.

La meva experiència sobre l’EVA és positiva, ja que em sembla útil en el cas que un dia no puguis anar a classe saps que trobaràs els continguts al Moodle i que no hauràs de demanar a cap company que t’agafi una fulla per a tu. 

Igualment, crec que és molt còmode pel professor, atès que pot anar incloent més material o enllaços que ens serveixin per al nostre aprenentatge i que aquell tema en qüestió hagi sortit espontàniament a classe. En altres paraules, crec que és una plataforma que es pot adaptar a la situació i és molt versàtil.

Canviant de tema cap a les xarxes socials, va molt de temps tenia Fotolog, però no en vaig fer gran ús. Actualment, tinc només Facebook i no tinc per costum ser gaire activa perquè no m’agrada que la gent sàpiga res de la meva privada (ja sé que es poden fer grups secrets, etc.).

Aleshores, aprendre a Facebook? La veritat és que no gaire... M’assabento més de llocs nous o de discoteques que poden estar bé, que no pas de trobar-me amb paraules noves. De vegades m’apareixen publicacions en anglès o hi ha gent que escriu en anglès i és maco de llegir, però no solen ser paraules noves o complicades...

Com he dit abans, no em poso davant de l’ordinador per aprendre idiomes, no m’agrada aquest sistema, no va amb mi, però l’utilitzo per a solucionar problemes lingüístics.

De la mateixa manera, sí que utilitzo les tecnologies pel meu EPA, perquè a favorits tinc enllaços de receptes de cuina italianes, diccionaris, webs d’altres països per fer algun “listening”, webs per veure sèries en anglès, etc.

No em plantejo en ampliar o en fer créixer el meu EPA, només penso que a poc a poc l’aniré omplint i fent més gran a mesura que tingui més inquietuds o curiositats que els recursos de les tecnologies em puguin satisfer.

Per concloure, repeteixo que l’aprenentatge e línia no m’agrada, però perquè jo sóc d’una manera de ser que necessito que algú m’ho expliqui en persona, de tu a tu, perquè se’m queda més que no pas si em poso davant de l’ordinador tota sola. Jo sola em deprimiria i no sabria per on començar. Cadascú és diferent.

A priori, els avantatges són que pots anar al teu ritme, pots estar una setmana sense fer res, dedicar l’estona al tema que et vingui de gust (ara gramàtica i després vocabulari, per exemple), planifiques tu el què vols aprendre aquell dia, no tens tanta pressió, etc.

I els inconvenients són que si tens dubtes és més feixuc haver de buscar la resposta a Internet, en lloc de preguntar directament al professor, no pots practicar l’”speaking”, no pots fer jocs en parella o en grup, potser les preguntes dels companys et servirien també a tu, el professor estaria sempre pendent de com vas, de marcar les pautes, de mantenir el ritme i l’ordre, etc.

Encara que tingui aquesta opinió, estic segura que amb força de voluntat, motivació, compromís i un bon pla d’aprenentatge es pot arribar a aprendre una llengua des de zero a la xarxa. Tot és qüestió de ser seriós i responsable i saber en quina situació estàs, tant els avantatges i els inconvenients que corren a favor teu, ja que no pot pretendre aprendre tu sol a agafar fluïdesa en un diàleg si no tens un company.

Per a mi, seria una mica estrany haver de parlar tot sol fent de senyora Juana i contestant com a senyora Pepita.


Adéuuuu!!!!!

martes, 4 de junio de 2013

8a entrada. Recursos

En esta penúltima entrada, hablaremos sobre los recursos que he experimentado cuanto a las 4 habilidades lingüísticas:
-      comprensión oral
-      expresión oral
-      comprensión lectora
-      expresión escrita

Como nativa en catalán y castellano, en la escuela o instituto no trabajábamos la comprensión oral. Sin embargo, en el colegio sí que escuchábamos canciones en clase de inglés y las aprendíamos de memoria. Una vez en el instituto, no volví a escuchar ninguna canción en inglés, quizá en toda la ESO hice 4 “listenings” porqué no trabajábamos la comprensión oral. En francés veíamos videoclips de Kate Ryan (Desenchantée) entre otros artistas que ahora no recuerdo.

Afortunadamente, estudiando italiano en la EOI he visto videoclips, actuaciones en Youtube, he escuchado diálogos y luego he contestado una serie de preguntes y he visto vídeos del CD del libro que incorporaban el léxico y las expresiones que habíamos estudiado. Cabe decir que las respuestas eran de elección múltiple. Sobre todo, mi mayor recuerdo son los vídeos del CD del libro de italiano que al final de cada lección hay un vídeo que simula el programa “¿Quién quiere ser millonario?” , en italiano "Lo so io", y es muy gracioso, divertido y refrescamos los contenidos de esa unidad.  


El apartado de expresión oral lo acabaré en seguida, ya que de inglés solo practicaba un poco mi “speaking” en la asignatura optativa y consistía en hablar en pareja de diferentes temes que había en una fotocopia que repartía el profesor. En cambio, estudiando italiano sí que he hecho juegos de rol (compradora-vendedora), escenificar un dialogo y preparar diálogos dirigidas. Recuerdo un día, que tuvimos que simular que hacíamos la compra en pareja y debíamos hablar con otros compañeros que eran verduleros, pescaderos, fruteros, etc. Fue divertido porqué sin yo darme cuenta iba interiorizando todo lo dado en la teoría y las palabras me salían solas y con fluidez.

Respecto a la comprensión lectora, de vez en cuando en el instituto hacíamos algún test de respuesta múltiple y casi siempre leía la profesora, es decir, nosotros no leíamos en voz alta. Tampoco ordenábamos párrafos, pero sí leíamos los libros pertinentes del curso. Recuerdo especialmente el libro de Robinson Crusoe. Mis recuerdos de este tipo de clases de inglés no son muy buenos porqué aprendía muy poco y la clase no era muy dinámica. Igualmente, en italiano leímos tres libros y también hicimos pruebas de respuesta múltiple.

Para finalizar, sobre la expresión escrita, en la ESO de vez en cuando hacíamos redacciones (cartas, quejas, argumentaciones, exposiciones) pero las corregía la profesora y nos las entregaba puntuadas. Contrariamente, en italiano también hice redacciones pero la profesora además de puntuar y corregir las faltas, me mandaba corregirlas y si no entendía algo que se lo preguntara.


Como podéis ver, es bastante pobre todo lo que he hecho durante todos estos años, pero por fortuna italiano me está yendo muy bien, puesto que en italiano lo hacen como se tiene que hacer. 

7a entrada. Experiències d'avaluació

Evaluación. Cuando oímos esta palabra pensamos en examen.
Examen: palabra odiada y temida por todos los estudiantes.

Esta es la cara que se te queda cuando te enteras que hay un examen y no lo llevas muy bien:
Parece que sea el fin del mundo porqué VAS A SUSPENDER, VAS A SACAR UN 0, VAS A REPETIR CURSO, etc. 

Desgraciadamente, está es la relación de ideas que solemos hacer cuando oímos "evaluación". Pero en esta entrada voy a explicar los diferentes tipos y cómo son cuanto a las clases de lenguas que he experimentado a lo largo de mi vida.

De enfoques he tenido:

- Sumativo: al final, objetivo y con una puntuación numérica: +5 apruebas -5 suspendes, juzga y el alumno no genera aprendizaje. 
- Continuado: todas las tareas, trabajos, ejercicios, etc. Valían para la ponderación final. Se veía la evolución.
- Cuantitativo y cualitativo: números y comentarios
- Ipsativo: se basa en lo que el alumno sabía y no sabía hacer al principio de todo.
- Auto y heteroevaluación: a veces yo me puntuaba (tenía un papel más activo) y otras veces era el profesor quién lo hacía (rol de examinador y examinado).

Creo que el enfoque debería de ser formativo y no sumativo, o sea, el alumno ha de aprender más cosas y mejorar con el tiempo. También ha de ser continuado para poder observar el progreso, cuantitativo para poder calcular medias o que sea más fácil de ponderar, cualitativo porqué los comentarios son fundamentales para saber qué has hecho bien y qué has hecho mal (el profesor ha de felicitar y señalar sin hacer sentir mal al alumno dónde ha de insistir más porqué no se ha aprendido o aplicado del todo bien). Igualmente, ha de ser ipsativo y auto/heteroevaluado, puesto que es importante que uno reflexione sobre su aprendizaje y que otra persona desde fuera lo evalúe. 

Respecto al tipo de pruebas que he hecho son las siguientes:
Pruebas de diagnóstico (para hacer un curso de verano en la EOI), que también vale como prueba de adscripción. Pruebas de aprendizaje, ya que se comprueba si se ha aprendido X contenido que se ha tratado durante un cierto periodo de tiempo, de logro como por ejemplo un examen de fin de curso y de competencia, el cual mide si se ha logrado un determinado nivel (First, Advanced, EOI, etc.). 

Personalmente, creo que actualmente no me van a servir de mucho los certificados de idiomas porqué algunos caducan en dos años y voy a seguir estudiando algunos años más. Quizá la mejor opción sea presentarse a estos exámenes cuando uno quiera buscar el trabajo definitivo de su vida por el cual se ha estado preparando. Pa gustos los colores. 

Otro aspecto a tratar son los instrumentos, como por ejemplo: test de elección múltiple, entrevistas orales, escritos, tutorías, trabajos en grupo, ejercicios en clase, entre otros. 

No recuerdo ninguna anécdota en especial sobre instrumentos, pero me gustaba que me corrigieran en verde y no en lila, rosa, rojo, por ejemplo; y en bachillerato recuerdo que la profesora salió del examen, nos dejó solos dos minutos y como es normal, todo el mundo se chivaba las respuestas. Me pareció una broma, la verdad. Supongo que la profesora no tendría ganas de volver a ver a los repetidores otro año más o que no quería ni siquiera hacerles una recuperación. 

Ese fue el examen más triste que he hecho nunca, el examen más raro era uno de física y química, en la ESO, que sólo por poner tu nombre y apellidos ya tenías un punto y si quizá la profe colaba alguna pregunta tipo: ¿A qué día de la semana estamos hoy? También tenías un punto más. Ella decía que era para ver si estábamos atentos y leíamos bien las preguntas... Ahí lo dejo. 

Dejando de lado las anécdotas, creo que normalmente siempre he sido puntuada justamente (si no me lo he currado tanto pues sacas menos, pero es lo normal). Aunque sí es cierto que cuando empecé la universidad noté que puntuaban un poco más bajo de lo que yo estaba acostumbrada.

Para acabar, la conclusión de esta entrada es que:

Un examen como prueba de evaluación no ha de ser visto con temor, puesto que se ha de ver como una forma más de aprender, es decir, una herramienta que sirva para aprender, crear aprendizaje y mejorar.

Nuestra cara de susto debería de cambiar a una cara de ¡¡A por todas!!







domingo, 26 de mayo de 2013

6a entrada. El meu programa o currículum



Aquesta setmana aprendrem com s'organitza un curs complet de llengua estrangera, de setembre a juny, amb classes setmanals. L'anomenat CURRÍCULUM, no confondre pas amb el currículum vitae.

No em vull repetir massa, perquè en les entrades anteriors ja hem parlat del tema però de manera resumida els cursos de llengües maternes estaven enfocats amb una gramàtica tradicional (res de llengua oral, ja que es dóna per suposat), el fil conductor era aprendre pas a pas: nom, determinant, adjectiu, verb, subordinada, etc. I s'anava complicant amb estructures sintàctiques. Els índex tenien la mateixa estructura. 


Quant a les classes d'anglès, el currículum era estructural, atès que s'organitzaven de forma gradual, és a dir, des de les estructures més senzilles a les més complexes. El fil conductor era seguir el llibre, on a l'índex apareixien les unitats d'aprenentatge agrupades en centres d'interès (menjar, transport, escola, esport, etc.),  vocabulari més simple i corrent a més complex i infreqüent. 


De francès, millor no parlar perquè cada any ens dedicàvem a copiar vocabulari de la pissarra: dies de la setmana, colors, números i res més... Com a molt jugàvem al bingo, cosa que s'ha de reconèixer que és un bon mètode d'ensenyament ja que s'aprèn jugant i passant-ho bé. 



♪♫♪♫♪♫♪♫ Parole, parole, parole ♪♫♪♫♪♫♪♫


PERÒ, només vaig aprendre paraules soltes, no em van ensenyar ni a dir Je m'appelle Pepita!! Com a molt sabia dir Bonjour, ça va? Ça va bien/ça va mal/ ça va comme ci comme ça. PUNT. 


Afortunadament, estudiant italià a l'EOI, m'he adonat que el currículum és situacional, ja que es basa en contextos reals de la vida quotidiana (presentar-se, demanar informació, explicar com anar d'un lloc a un altre, dir el teu parer, etc.). Les anomenades funcions comunicatives. I no seguim gairebé el llibre, només per a incorporar vocabulari nou de textos que hem de llegir o per llegir sobre la cultura italiana. 


En resum, només he treballat la part oral FÓRA DE L'ESCOLA, FÓRA DE L'INSITUT, FÓRA DE L'UNIVERSITAT. Quina vergonya, vergüenza, shame, francès no ho sé!, vergogna!





lunes, 20 de mayo de 2013

5a entrada: Sobre l'enfocament i l'organització de les meves classes


Programació per objectius:

Com és normal, dins d'una classe hi ha diversos objectius que s'han de complir durant el curs: generals, específics (aprovar l'examen), operatius (fer un dictat cada setmana perquè a l'examen final hi ha una part que és un dictat).  

Tothom ha sentit: avui aprendrem la diferència entre la b/v 

La taxonomia de Benjamin Bloom

Personalment, mai havia sentit a parlar de la taxonomia de Bloom, ni l'han posada en pràctica en la meva escola o institut: és jeràrquica i presuposa que l'aprenentatge dels esglaons superiors no es pot dur a terme si encara no s'han adquirit els coneixements i habilitats dels nivells inferiors. 
Pràctiques d'anàlisi gramatical dedutives o inductives?


Per aprendre les llengües maternes, català i castellà, sempre van utilitzar amb mi el mètode deductiu, aquell que t'explica la norma i després has de fer exercicis per practicar-la.

En canvi, en els classes de llengua estrangera, anglès o italià, la professora ens deia que inventéssim les nostres teories i després, ella ens explicava la solució correcta.


Amb el mètode inductiu crec que s'aprèn més perquè es queda gravat el teu raonament i la regla.  
Per exemple: a italià has de pensar per què un verb en una frase porta l'auxiliar ESSERE i en una altra l'auxiliar AVERE. Solució: depèn si porta CD o no.

Escalfament/ presentació d'ítems

D'aquest apartat, no puc dir gaire cosa ja que he fet pocs escalfaments, com ara que la professora expliqui una anècdota del cap de setmana per trencar el gel o parlar de l'actualitat uns minuts tot plegats i poca cosa més. 


Quant a la presentació d'ítems, la professora d'italià ens mostrava unes pautes de presentació i salutació en italià i posteriorment, les posàvem en pràctica tots junts. 

Projectes, estudis de casos (Aprenentatge Basat en Problemes)...


Malauradament, a l'escola només vam fer un intent d'enviar cartes amb nens anglesos, però jo mai vaig rebre cap ni vaig escriure més d'una. Tot molt trist, la veritat. 


I qui no recorda els ABP famosos!!! De vegades el tema no acompanyava, però fer-ho en grup era una manera més lleugera de dur a terme el treball i personalment, crec que molts ABP's han sigut molt útils i hem après bastant. Al principi els ABP's hem semblaven bé, però ara són una mica coñazo i avorrits. 

Classes indivualistes o cooperatives

Bé, penso que cada assignatura té aspectes que s'aprenen millor estant un sol a casa seva i d'altres conceptes que són més fàcils d'interioritzar amb més gent (parelles o grups). Majoritàriament, crec que he tingut més classes indivualistes que no pas cooperatives, però no em queixo, ja que de vegades prefereixo treballar sola i d'altres, tenir una parella o un grup facilita molt la feina. 

Igualment, quasi totes les classes que he tingut han sigut d'escoltar el professor, prendre apunts, preguntar si tens dubtes i fer deures a casa. L'única classe on he fet activitats més actives i amb una gran varietat i diversitat d'exercicis i coses ha sigut italià, ja que hi ha un moment per a cada cosa: per parlar, per llegir, per escoltar, per prendre apunts, per preguntar, etc. 

Los sermones no són una bona manera de fer una classe.

jueves, 9 de mayo de 2013

4a entrada. Les meves metedologies


Bon dia a tothom!!!


Avui parlarem de les METODOLOGIES per ensenyar una segona llengua (L2).


Hi ha cinc de principals, per dir-ho d'alguna manera, ja que totes tenen matisos o s'assemblen en alguns aspectes. Són les següents: gramàtica-traducció; mètode directe; enfocament oral i situacional; audiolingual i enfocaments comunicatius.

Personalment, crec que només he tingut contacte amb la gramàtica-traducció i el mètode directe combinat amb l'enfocament comunicatiu i l'aprenentatge cooperatiu. 

El primer, gramàtica-traducció, crec que el vaig experimentar quan vaig estudiar llatí a batxillerat, perquè els exercicis eren de traducció directa o inversa, havíem de memoritzar una llista de lèxic indiscriminadament i no hi havia cap imatge. En resum, el contacta amb L2 es fa a través de la traducció a la llengua materna. Recordo que era una mica avorrit perquè era molt repetitiu, monòton i per variar, enfocat de cara a la maleïda selectivitat. El nostre objectiu era memoritzar temporalment sense reflexionar què estàvem dient!

El segon, el mètode directe, l'he posat en pràctica a les classes d'italià, atès que rebutgem totalment l'ús de la llengua materna. La L2 és la llengua vehicular de les classes i les comunicacions entre els companys. Val a dir, que la professora és nativa, naturalment. Sobretot treballem la llengua oral i la conversa natural a través d'activitats, pilar molt important i fonamental a l'hora d'aprendre una segona llengua. De gramàtica anem fent petites pinzellades de més fàcil a més complicat i no tenim per costum mirar gaire el llibre. Malauradament per a mi, no fem literatura. Però fem jocs com ara la mímica per aprendre vocabulari del nostre entorn. 

Només puc dir que m'encanta, que són les millors classes que he tingut mai i que animo a tothom a...



Alhora, l'enfocament comunicatiu es deixa veure a les classes d'italià perquè tractem d'aconseguir la finalitat de poder-nos comunicar amb la llengua en situacions comunicatives de la vida diària com per exemple: saludar, presentar-se, demanar informació, etc. 


Igualment, aprenem d'una manera cooperativa, ja que molts exercicis són en parelles o en grups i d'aquesta manera també adquirim habilitats socials i aprenem a treballar en equip, ja sigui delegant responsabilitats, escoltant l'opinió dels altres, sent més pacients i tolerants, entre d'altres. 



Per tots aquests motius, crec que, com tot, el millor sistema és aquell que barregi les millors qualitats de cada metodologia i per mi, el mètode amb el qual estic aprenent italià és tot un èxit, perquè no és gens feixuc, és molt i molt útil i cada dia aprenc una cosa nova.

Sense adonar-me’n puc defensar-me en llengua italiana només anant a classe dos dies a la setmana, durant 2h, i sense gaires deures o exercicis repetitius.  És fascinant el nivell que tinc amb tan sols 8 mesos. On aprenc és a la classe, no tota sola amb el llibre i les activitats. Res no em dóna mandra i m'agrada anar. S'ha de recordar, però, que la motivació és un ingredient importantíssim. 



Foto: Còctel de mètode directe + enfocament comunicatiu + aprenentatge cooperatiu + motivació

Per acabar, els aspectes que considero més rellevants en una metodologia per facilitar l'aprenentatge són professor/a nadiu amb ganes, una metodologia fresca i divertida, exercicis diaris amb sentit, redaccions justificades, treball oral que ens serveixi per comunicar-nos amb les persones del país on es parla la L2 i per últim, la motivació de l'alumne i els companys de classe. 

martes, 30 de abril de 2013

3a entrada. Teories psicològiques


A grans trets, podem classificar les teories psicològiques en quatre grans grups:

-     Conductisme
-     Cognitivisme
-     Humanisme
-     Constructivisme/ Socioconstructivisme

Abans de capbussar-me en cadascuna d’elles, penso que les teories que he experimentat com a aprenent han sigut el conductisme i el cognitivisme. També diria que a simple vista, el segon és millor que el primer.

En primer lloc, elements que recordi de caire CONDUCTISTA són el fet de premiar quan ho fas bé i el fet de renyar quan comets un error (Estíumul è resposta), ja que les equivocacions són molt dolentes i no es poden permetre. L’error és una mala conducta i s’ha d’eradicar. Recordo una mestra de llengua catalana que a una companya que feia moooltes faltes com escriure agua amb hac: hagua o ventana amb b alta: bentana li va dir que era la Reina de les Faltes i que les seves faltes feien molt de mal a la vista.

Antigament, suposo que en lloc de batejar a un alumne se li pegava amb la regla o se li feia aguantar llibres damunt dels braços durant una bona estona. No obstant això, a ningú li agradava tenir errors perquè treia punts de la nota i tothom vol fer-ho perfecte a la primera. Aquest fet feia que fóssim competitius comparant la puntuació final i els errors. Si t’equivocaves on tothom havia encertat, podies pensar que eres tonto.

Tal com deia Skinner, a les classes de llengua de l’escola i a l’índex dels llibres de text, he pogut observar l’ensenyament programat, atès que fragmentaven un tema, com l’ortografia, i cada dia era un aspecte nou: la b alta o la v baixa, els accents, les vocals neutres, els phrasals verbs, els hiats i els diftongs, etc. A més a més, semblàvem lloros repetint com màquines el que se’ns explicava. El conductisme no té res de creatiu i emfatitza en la forma (no importa comprendre).

Per exemple: les taules de multiplicar s’aprenen memoritzant-les i sent lloros, no pas fent un procés cognitiu, reflexió o raonament que t’ajudi a entendre perquè 5x6=30

Igualment, a l’institut vaig haver de repetir moltes vegades una frase en anglès per aprendre la pronunciació correcta i encara me’n recordo: I was walking along the street oneeeee daaay and suddenly, I saw an accident.

Foto: Jo i els meus companys 

En segon lloc, el COGNITIVISME senyala que entre estímul i resposta hi ha processos cognitius actius. Es centra en el pensament i l’aprenentatge de l’individu. Vol estudiar què passa al cervell i s’interessa per la memòria, la intel·ligència (coeficient), el pensament en veu alta, entre d’altres.


Un bon exemple seria quan a l’institut vaig haver de fer una pluja d’idees abans de fer una redacció en català, mai l’havia fet i em va semblar molt original, divertit i útil.


Per últim, l’exemple de classe era molt il·lustratiu, més o menys era així:

Entro a les tres. M’assec a l’última taula. Un cambrer descamisat em porta la carta. Tot porta proteïnes. M’aixeco de la taula.

Quan llegim aquest fragment utilitzem informació que el nostre cervell ja té interioritzat:

-se sol dinar de 13 a 16h
-el narrador deu estar en un bar o restaurant
-potser el restaurant era ple i va seure en l’última taula que quedava buida o es va asseure en una taula marginada
-no és molt normal que un cambrer vagi mal vestit
-si no vol menjar proteïnes pot ser que sigui perquè és vegetarià
-la seqüència normal seria: entrar en un bar, asseure’s, mirar la carta, demanar, menjar, pagar i anar-se’n
-si s’aixeca de la taula és perquè se’n va sense demanar res 


En tercer lloc, l’HUMANISME emfatitza en l’estat de les persones, en la llibertat, en la individualització (no som un ramat de xais) i deixa de banda els estàndards i l’adoctrinament (això és així i punt).

PEACE AND LOVE/34


Propicia un bon ambient a l’aula, deixa intervenir voluntàriament (no te senyala amb el dit i et diu: quina creus que és la resposta?), opta per posar exemples propers a la nostra realitat, els jocs de rol coincideixen amb la teva identitat per no sentir-te incòmode...

Aquesta teoria psicolingüística l’he experimentat actualment quan vaig a classe d’italià i resulta molt motivadora i interessant. Mai he sentit la pressió d’haver de respondre a cap pregunta obligada, els exemples que fem a classe són de la nostra vida quotidiana i treballem en grup, parlem del tema quevolguem... 

Finalment, el CONSTRUCTIVISME defineix l’aprenentatge com un procés constructiu, atès que l’aprenent és actiu, fa coses, construeix, obté sentit, creix i els coneixements previs són el punt de partida.

De petita algun cop vaig dir: no cabo, però els meus pares em van corregir: no quepo i vaig adquirir coneixements nous. La llengua s’aprèn en els contextos reals.

Tot i així, cada persona rep dues herències: la natural (genètica) i la cultural (societat) i tots hem de rebre un input de la comunitat, sinó apareixen els nens salvatges, per exemple.



Segurament, com a aprenent em sento més còmode amb la teoria psicològica cognitiva o humanista, ja que l’ensenyament es personalitza d’alguna manera, és a dir, aprens al teu ritme sense cap por (als erros, a preguntes de la professora, a no saber de memòria quelcom) i no et sents indefens. Tens millor relació amb els companys i el professor. Però si m’he de decantar, em decanto per la vessant humanista i per la teoria lingüística de la pragmàtica, atès que aquesta última m’ensenya a aplicar els coneixement i no a memoritzar-los perquè toca.

Per concloure, crec que el català i el castellà (les meves llengües nadiues) tenen tradicions metodològiques més tradicionals perquè com que són les del territori, bona part s’aprèn fora de l’aula i amb l’input de la comunitat. En canvi, qualsevol llengua estrangera amb la qual no tenim contacte en la nostra societat s’ensenya de manera més divertida, menys feixuga, aplicats els continguts a la nostra vida real i quotidiana, etc. i per aquest motiu, penso que els mètodes són més moderns.