3a entrada. Teories psicològiques

A grans trets, podem classificar les teories psicològiques en quatre grans grups:

-     Conductisme

-     Cognitivisme

-     Humanisme

-     Constructivisme/ Socioconstructivisme

Abans de capbussar-me en cadascuna d’elles, penso que les teories que he experimentat com a aprenent han sigut el conductisme i el cognitivisme. També diria que a simple vista, el segon és millor que el primer.

En primer lloc, elements que recordi de caire CONDUCTISTA són el fet de premiar quan ho fas bé i el fet de renyar quan comets un error (Estíumul è resposta), ja que les equivocacions són molt dolentes i no es poden permetre. L’error és una mala conducta i s’ha d’eradicar. Recordo una mestra de llengua catalana que a una companya que feia moooltes faltes com escriure agua amb hac: hagua o ventana amb b alta: bentana li va dir que era la Reina de les Faltes i que les seves faltes feien molt de mal a la vista.

Antigament, suposo que en lloc de batejar a un alumne se li pegava amb la regla o se li feia aguantar llibres damunt dels braços durant una bona estona. No obstant això, a ningú li agradava tenir errors perquè treia punts de la nota i tothom vol fer-ho perfecte a la primera. Aquest fet feia que fóssim competitius comparant la puntuació final i els errors. Si t’equivocaves on tothom havia encertat, podies pensar que eres tonto.

Tal com deia Skinner, a les classes de llengua de l’escola i a l’índex dels llibres de text, he pogut observar l’ensenyament programat, atès que fragmentaven un tema, com l’ortografia, i cada dia era un aspecte nou: la b alta o la v baixa, els accents, les vocals neutres, els phrasals verbs, els hiats i els diftongs, etc. A més a més, semblàvem lloros repetint com màquines el que se’ns explicava. El conductisme no té res de creatiu i emfatitza en la forma (no importa comprendre).

Per exemple: les taules de multiplicar s’aprenen memoritzant-les i sent lloros, no pas fent un procés cognitiu, reflexió o raonament que t’ajudi a entendre perquè 5x6=30

Igualment, a l’institut vaig haver de repetir moltes vegades una frase en anglès per aprendre la pronunciació correcta i encara me’n recordo: I was walking along the street oneeeee daaay and suddenly, I saw an accident.

Foto: Jo i els meus companys 

En segon lloc, el COGNITIVISME senyala que entre estímul i resposta hi ha processos cognitius actius. Es centra en el pensament i l’aprenentatge de l’individu. Vol estudiar què passa al cervell i s’interessa per la memòria, la intel·ligència (coeficient), el pensament en veu alta, entre d’altres.

Un bon exemple seria quan a l’institut vaig haver de fer una pluja d’idees abans de fer una redacció en català, mai l’havia fet i em va semblar molt original, divertit i útil.

Per últim, l’exemple de classe era molt il·lustratiu, més o menys era així:

Entro a les tres. M’assec a l’última taula. Un cambrer descamisat em porta la carta. Tot porta proteïnes. M’aixeco de la taula.

Quan llegim aquest fragment utilitzem informació que el nostre cervell ja té interioritzat:

-se sol dinar de 13 a 16h

-el narrador deu estar en un bar o restaurant

-potser el restaurant era ple i va seure en l’última taula que quedava buida o es va asseure en una taula marginada

-no és molt normal que un cambrer vagi mal vestit

-si no vol menjar proteïnes pot ser que sigui perquè és vegetarià

-la seqüència normal seria: entrar en un bar, asseure’s, mirar la carta, demanar, menjar, pagar i anar-se’n

-si s’aixeca de la taula és perquè se’n va sense demanar res 

En tercer lloc, l’HUMANISME emfatitza en l’estat de les persones, en la llibertat, en la individualització (no som un ramat de xais) i deixa de banda els estàndards i l’adoctrinament (això és així i punt).

Propicia un bon ambient a l’aula, deixa intervenir voluntàriament (no te senyala amb el dit i et diu: quina creus que és la resposta?), opta per posar exemples propers a la nostra realitat, els jocs de rol coincideixen amb la teva identitat per no sentir-te incòmode...

Aquesta teoria psicolingüística l’he experimentat actualment quan vaig a classe d’italià i resulta molt motivadora i interessant. Mai he sentit la pressió d’haver de respondre a cap pregunta obligada, els exemples que fem a classe són de la nostra vida quotidiana i treballem en grup, parlem del tema quevolguem... 

Finalment, el CONSTRUCTIVISME defineix l’aprenentatge com un procés constructiu, atès que l’aprenent és actiu, fa coses, construeix, obté sentit, creix i els coneixements previs són el punt de partida.

De petita algun cop vaig dir: no cabo, però els meus pares em van corregir: no quepo i vaig adquirir coneixements nous. La llengua s’aprèn en els contextos reals.

Tot i així, cada persona rep dues herències: la natural (genètica) i la cultural (societat) i tots hem de rebre un input de la comunitat, sinó apareixen els nens salvatges, per exemple.

Segurament, com a aprenent em sento més còmode amb la teoria psicològica cognitiva o humanista, ja que l’ensenyament es personalitza d’alguna manera, és a dir, aprens al teu ritme sense cap por (als erros, a preguntes de la professora, a no saber de memòria quelcom) i no et sents indefens. Tens millor relació amb els companys i el professor. Però si m’he de decantar, em decanto per la vessant humanista i per la teoria lingüística de la pragmàtica, atès que aquesta última m’ensenya a aplicar els coneixement i no a memoritzar-los perquè toca.

Per concloure, crec que el català i el castellà (les meves llengües nadiues) tenen tradicions metodològiques més tradicionals perquè com que són les del territori, bona part s’aprèn fora de l’aula i amb l’input de la comunitat. En canvi, qualsevol llengua estrangera amb la qual no tenim contacte en la nostra societat s’ensenya de manera més divertida, menys feixuga, aplicats els continguts a la nostra vida real i quotidiana, etc. i per aquest motiu, penso que els mètodes són més moderns.

2a entrada. Teories lingüístiques

Partint de la base que hi ha quatre teories lingüístiques:

- gramàtica tradicional

- estructuralisme

- generativisme i cognitivisme

- lingüística del text, pragmàtica i anàlisi del discurs

Crec que he tingut la sort i/o la desgràcia d’haver tingut contacte amb totes quatre i que fer un còctel de totes, menys de la primera, seria un gran encert i una nova teoria que es podria batejar com estrucgeneratilingüística.

Pel que fa a la gramàtica tradicional, va ser la primera que em van aplicar els mestres per ensenyar-me a escriure i a parlar correctament el català i castellà. La típica frase: això està bé, però això està malament. El Ying y el Yang, amigos. És el que té les regles gramaticals i la prescripció.

Més endavant, al començar anglès en cinquè de primària, la gramàtica tradicional es va convertir en la teoria de l’estructuralisme, ja que en classes d’anglès es donava més importància a la llengua oral i al diàleg. Qui no recorda: Hello, my name is Sergi and I am 10. Repetir cançons per aprendre up and down, right and left! o omplir buits d’exercicis de vocabulari o verbs nous.

 

 

 

Encara que després es va donar un pas més enllà, ens anem cap el generativisme, és a dir, l’anàlisi sintàctica, la pèrdua de por a cometre errors (ja que aquests indiquen que has de repassar-ho millor, no que siguis tonto!). Recordo sobretot institut i batxillerat, quan et preparaven per la Selectivitat.

 

Recordo que em divertia fer l'anàlisi sintàctica, ja que era com un passatemps i m'agradava desxifrar i esmicolar la frase per poder extreure'n les seves parts.

Però falta el punt final, la pragmàtica, on t’ensenyaven a aplicar útilment les frases i construccions que t’ensenyaven dia rere dia. Per exemple: demanar informació turística, preguntar una direcció, defensar un punt de vista, etc. Tot i que, aquesta teoria només l’he reconeguda a classe d’italià de la EOI, que vaig començar aquest any.

 

 

 

La fotografia mostra una petita redacció de quina és la meva rutina diària, realment, molt pràctic, com tots els exercicis d'expressió escrita que fem a classe. M'ho passo molt i molt bé a italià!

Pel que fa als llibres, tots estaven compostos per la part de gramàtica, exercicis escrits i orals, d'àudio, de redacció, etc. I els professors es cenyien a corregir el què estava malament en aquell exercici com per exemple, la normativa, la comunicació, la cal·ligrafia, etc.

1a entrada. Jo i les meves llengües

Bon dia a tothom!

Abans d’explicar quines han sigut les llengües que han passat al llarg de la meva vida, em presentaré breument. Em dic מריה, o sigui, Maria, nom d’origen hebreu, i visc a Barcelona.

El meu pare va néixer a la capital comtal i sempre ha viscut a Catalunya, però parla el castellà del barri de la Barceloneta i la meva mare és de Saragossa tot i que, després de vint anys a Barcelona entén i sap parlar una mica el català.

Així doncs, des de petita vaig estar envoltada per la llengua de Cervantes i un cop ja vaig començar la guarderia, em vaig introduir més profundament en la llengua d’Àngel Guimerà. Dic més profundament, ja que a casa sempre m’han dit paraules soltes en català, fenomen anomenat code-switching!

Per tant, podem dir que la meva llengua materna és clarament el castellà i la meva segona llengua és el català. Posteriorment, la llengua catalana va guanyar més força perquè era la llengua vehicular de l’escola Alexandre Galí. Uns anys més tard, a quart, la llengua de Shakespeare va aparèixer a la meva vida i recordo que la professora era per treure’s el barret, perquè encara me’n recordo de totes les expressions i vocabulari que ens va ensenyar.

Malauradament, els bons temps acaben i comencen d’altres plens decadència i obscuritat... L’INSTITUT. En l’institut Joan Salvat Papasseit quasi tothom emprava el castellà per assignatures com ara: castellà (òbviament), socials, música, matemàtiques, gimnàstica i psicologia. Així doncs, vaig perdre una mica de pràctica, ja que em podia dirigir al professor en la meva llengua materna i no pensava en fer-ho en català.

Pel que fa a l’ensenyament de llengües (anglès i francès), els professors es dedicaven a seguir el llibre (si ho entenies bé, i sinó, també) i les classes no eren gens motivadores o divertides. Eren bastant penoses i sense gràcia, no sabria explicar-ho, feien que l’alumne pensés que era un coñazo. Per suposat, no vaig aprendre gaire, sempre he aprés més quan jo mateixa m’he buscat la vida. Després, vaig fer el batxillerat humanístic i em vaig matricular a Llengües Aplicades.

A la universitat no he après gaire més del que ja sabia sobre anglès i francès, però al setembre ho cominciato lezioni di italiano a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), idioma al qual adoro i m’encanta! Però, ep! També vaig fer un curs intensiu d’anglès a l’EOI durant l’estiu passat! Crec que la Milka, la professora italiana, és la millor professora d’idiomes que he tingut mai. Es nota que les classes són de qualitat, que estan pensades i raonades, que disposen de bons recursos, materials, suports, etc. A més a més, es nota quan una persona treballa d’una cosa que li agrada i la viu i la transmet amb molta energia i ganes d’aprendre. D’altra banda, el pitjor professor que vaig tenir va ser de francès, pobre Victor Hugo, perquè el docent entrava a classe amb una cara que deies: està aquí per obligació.

Per resumir, a grans trets, podríem dir que el meu nivell de castellà i català segons el MCER és nadiu; el d’anglès a hores està certificat per l’EOI com un B2 i segons els exàmens aprovats de la UPF, el nivell és C1; seguidament, el francès deu ser un A2-B1 (segons els meus càlculs) i finalment, quan acabi el primer curs d’italià obtindré un A2 aproximadament.

Dit en números, he estudiat i practicat la llengua castellana i catalana durant vint anys; pel que fa a l’anglès vaig començar als deu anys fins al vint, és a dir, porto deu anys amb ell; quant al francès, vaig començar als dotze fins als vint, és a dir, vuit anys; i per últim, d’italià no arriba a l’any.

No obstant això, val a dir que vaig estar tres mesos d’Erasmus a Londres i em vaig estar en contacte directe amb la llengua britànica i precisament, va ser a la capital d’Anglaterra on vaig descobrir les classes d’italià, ja que era una assignatura que feia en la University of Westminster.

Personalment, m’agradaria poder arribar a tenir un molt bon nivell d’anglès, italià i millor de mica en mica el francès, no sé si serà d’aquí deu anys o quan. Aquesta última llengua, és la que més em costa perquè a l’institut cada anys ens ensenyaven el mateix: colors, dies de la setmana, números... I aquest fet va fer que m’avorrís de la llengua i la veiés difícil.

Mare meva! No he explicat que igualment vaig fer algunes pinzellades de llatí i grec clàssic al batxillerat! Per cert, anècdota del dia: encara me’n recordo de llegir en grec i de vegades, em dedico a practicar llegint etiquetes de pots de tomàquet! Bé, el que estava dient, el sistema d’escriptura i alfabet amb el qual em vaig alfabetitzar va ser el llatí.

Parlant dels orígens, els meus pares no se’n recorden de quines van ser les primeres paraules que vaig dir. Diuen que les primeres lletres que vaig aprendre van ser les del meu nom i quan ja vaig ser més gran, vaig començar a redactar petits contes o històries curtes. Suposadament, de gran volia ser escriptora de contes o mestra i viure en una casa amb un aquari de peixos.

Per concloure, d’aquesta assignatura espero que em proporcionin eines i reflexions sobre l’ensenyament de llengües, que m’expliquin les diferents tàctiques o estratègies que es poden seguir, que em presentin possibles teories sobre aquest tema, que m’expliquin curiositats de la ment humana... Tot un conjunt, per així dir-ho. Tant de bo hagi encertat alguna perquè la vaig matricular perquè pensava que seria així!

Quan hagi acabat l’assignatura, m’agradaria tenir la sensació d’haver obert els ulls sobre el món de l’ensenyament i que m’hagi aportat recursos i pensaments que m’ajudin a valdre’m per mi mateixa en aquest àmbit. M’imagino amb les idees més clares i amb la possibilitat de ser capaç de prendre decisions encertades i amb pes teòric o lògic.

A les classes magistrals m’agradaria que el professor fos una espècie de filòsof que ens fes replantejar-nos la nostra vida pel que fa a les llengües, a les nostres experiències, al món de l’ensenyament, etc. I que nosaltres, els deixebles, plasmem les nostres reflexions i punts de vista a seminari i ens escoltem els uns als altres.