3a entrada. Teories psicològiques

A grans trets, podem classificar les teories psicològiques en quatre grans grups:

-     Conductisme

-     Cognitivisme

-     Humanisme

-     Constructivisme/ Socioconstructivisme

Abans de capbussar-me en cadascuna d’elles, penso que les teories que he experimentat com a aprenent han sigut el conductisme i el cognitivisme. També diria que a simple vista, el segon és millor que el primer.

En primer lloc, elements que recordi de caire CONDUCTISTA són el fet de premiar quan ho fas bé i el fet de renyar quan comets un error (Estíumul è resposta), ja que les equivocacions són molt dolentes i no es poden permetre. L’error és una mala conducta i s’ha d’eradicar. Recordo una mestra de llengua catalana que a una companya que feia moooltes faltes com escriure agua amb hac: hagua o ventana amb b alta: bentana li va dir que era la Reina de les Faltes i que les seves faltes feien molt de mal a la vista.

Antigament, suposo que en lloc de batejar a un alumne se li pegava amb la regla o se li feia aguantar llibres damunt dels braços durant una bona estona. No obstant això, a ningú li agradava tenir errors perquè treia punts de la nota i tothom vol fer-ho perfecte a la primera. Aquest fet feia que fóssim competitius comparant la puntuació final i els errors. Si t’equivocaves on tothom havia encertat, podies pensar que eres tonto.

Tal com deia Skinner, a les classes de llengua de l’escola i a l’índex dels llibres de text, he pogut observar l’ensenyament programat, atès que fragmentaven un tema, com l’ortografia, i cada dia era un aspecte nou: la b alta o la v baixa, els accents, les vocals neutres, els phrasals verbs, els hiats i els diftongs, etc. A més a més, semblàvem lloros repetint com màquines el que se’ns explicava. El conductisme no té res de creatiu i emfatitza en la forma (no importa comprendre).

Per exemple: les taules de multiplicar s’aprenen memoritzant-les i sent lloros, no pas fent un procés cognitiu, reflexió o raonament que t’ajudi a entendre perquè 5x6=30

Igualment, a l’institut vaig haver de repetir moltes vegades una frase en anglès per aprendre la pronunciació correcta i encara me’n recordo: I was walking along the street oneeeee daaay and suddenly, I saw an accident.

Foto: Jo i els meus companys 

En segon lloc, el COGNITIVISME senyala que entre estímul i resposta hi ha processos cognitius actius. Es centra en el pensament i l’aprenentatge de l’individu. Vol estudiar què passa al cervell i s’interessa per la memòria, la intel·ligència (coeficient), el pensament en veu alta, entre d’altres.

Un bon exemple seria quan a l’institut vaig haver de fer una pluja d’idees abans de fer una redacció en català, mai l’havia fet i em va semblar molt original, divertit i útil.

Per últim, l’exemple de classe era molt il·lustratiu, més o menys era així:

Entro a les tres. M’assec a l’última taula. Un cambrer descamisat em porta la carta. Tot porta proteïnes. M’aixeco de la taula.

Quan llegim aquest fragment utilitzem informació que el nostre cervell ja té interioritzat:

-se sol dinar de 13 a 16h

-el narrador deu estar en un bar o restaurant

-potser el restaurant era ple i va seure en l’última taula que quedava buida o es va asseure en una taula marginada

-no és molt normal que un cambrer vagi mal vestit

-si no vol menjar proteïnes pot ser que sigui perquè és vegetarià

-la seqüència normal seria: entrar en un bar, asseure’s, mirar la carta, demanar, menjar, pagar i anar-se’n

-si s’aixeca de la taula és perquè se’n va sense demanar res 

En tercer lloc, l’HUMANISME emfatitza en l’estat de les persones, en la llibertat, en la individualització (no som un ramat de xais) i deixa de banda els estàndards i l’adoctrinament (això és així i punt).

Propicia un bon ambient a l’aula, deixa intervenir voluntàriament (no te senyala amb el dit i et diu: quina creus que és la resposta?), opta per posar exemples propers a la nostra realitat, els jocs de rol coincideixen amb la teva identitat per no sentir-te incòmode...

Aquesta teoria psicolingüística l’he experimentat actualment quan vaig a classe d’italià i resulta molt motivadora i interessant. Mai he sentit la pressió d’haver de respondre a cap pregunta obligada, els exemples que fem a classe són de la nostra vida quotidiana i treballem en grup, parlem del tema quevolguem... 

Finalment, el CONSTRUCTIVISME defineix l’aprenentatge com un procés constructiu, atès que l’aprenent és actiu, fa coses, construeix, obté sentit, creix i els coneixements previs són el punt de partida.

De petita algun cop vaig dir: no cabo, però els meus pares em van corregir: no quepo i vaig adquirir coneixements nous. La llengua s’aprèn en els contextos reals.

Tot i així, cada persona rep dues herències: la natural (genètica) i la cultural (societat) i tots hem de rebre un input de la comunitat, sinó apareixen els nens salvatges, per exemple.

Segurament, com a aprenent em sento més còmode amb la teoria psicològica cognitiva o humanista, ja que l’ensenyament es personalitza d’alguna manera, és a dir, aprens al teu ritme sense cap por (als erros, a preguntes de la professora, a no saber de memòria quelcom) i no et sents indefens. Tens millor relació amb els companys i el professor. Però si m’he de decantar, em decanto per la vessant humanista i per la teoria lingüística de la pragmàtica, atès que aquesta última m’ensenya a aplicar els coneixement i no a memoritzar-los perquè toca.

Per concloure, crec que el català i el castellà (les meves llengües nadiues) tenen tradicions metodològiques més tradicionals perquè com que són les del territori, bona part s’aprèn fora de l’aula i amb l’input de la comunitat. En canvi, qualsevol llengua estrangera amb la qual no tenim contacte en la nostra societat s’ensenya de manera més divertida, menys feixuga, aplicats els continguts a la nostra vida real i quotidiana, etc. i per aquest motiu, penso que els mètodes són més moderns.